ADRIÀ PUNTÍ EL CANTAUTOR DEL 2000


Si aquest any hi ha hagut tres discos que han sobresortit per sobre la resta, instal·lats cadascun en un moment vital i musical ben diferent, l’Adrià Puntí simbolitza el geni, el nano trapella amb posat d’ingenu que, quan menys t’ho esperes, ja te l’ha fotuda. I aquesta vegada ben fotuda. La segona entrega del Puntí en solitari ha servit per reblar el clan. I és que cada nou disc d’Adrià Puntí és una nova sorpresa. Amb el temps busca definir la seva carrera en solitari de manera precisa. Per fer-ho, no ha trobat millor company de viatge que el polifacètic Quimi Portet, el mateix que ja va treballar en la producció de l’extraordinari Pepalallarga i… Però, això només és el començament de la seva pròpia combinació explosiva integrada per infinites dosis de creació i d’interpretació.
La conjunció de dos genis només podia donar un resultat excepcional i L’hora del pati ho ha estat. Si l’Adrià se’ns confirma com un gran creador i gran intèrpret, en Quimi hi aporta la sobrietat, l’experiència, la bona feina en producció i arranjaments, l’aportació en noves tecnologies… La contribució del músic vigatà no ha estat poca i fins i tot ha signat dues músiques i una lletra. Els que hagin seguit la trajectòria musical d’Adrià Puntí, des de la seva època als Umpah-Pah, sabran que una de les facultats que més agrada exhibir al cantant de Salt és la seva polivalència tonal a l’hora de cantar. És capaç del xiscle més agut i de la veu trencada més greu. Però a L’hora del pati, Puntí no fa servir gaire aquests recursos, llevat d’algunes poques cançons com “Udol” o “Immaculada”. Per contra, amb aquest disc ha obert el ventall musical i el mateix cantant considerar que podria recuperar part del vell públic d’Umpah-Pah que s’havia saltat el Pepalallarga i… cosa que vistos els resultats de vendes, sembla que si que està passant.
Un altre apartat mereixen els seus directes. Dotat d’una àmplia i poc explotada capacitat interpretativa, fins i tot histriònica, l’Adrià és una bèstia d’escenari. Es troba bé en totes les circumstàncies, encara que sap treure més profit a les distàncies curtes, allà on diuen que un autèntic actor se la juga. Acompanyat d’una banda que ha sabut donar-li la solidesa que necessitava, els directes d’Adrià Puntí han tornat a despertar un alt grau d’interès. Ell simbolitza una de les futures vies possibles per a la música nacional, és el cantautor rocker del 2000.
(Comentari realitzat per la revista Enderrock nº 54, febrer de 2002)