L'ASSAIG AMB PÚBLIC DE DOS IL·LUMINATS


Adrià Puntí i Txe Arana, durant l'estrena de Cantaralejas, abans-d'ahir al Teatre de Salt. «Estem bastant com un llum», admetien Txe Arana i Adrià Puntí en unes declaracions a aquest diari abans de l'estrena de Cantaralejas d'abans-d'ahir al Teatre de Salt, a la qual es referien definint-la com un assaig amb públic. Els espectadors, després d'haver pagat les 1.800 pessetes de l'entrada, van poder comprovar efectivament que l'estrena de Cantaralejas va ser un assaig amb públic i que els seus dos protagonistes tenen alguna cosa d'il·luminats. Més còmode a l'escenari al començament que no pas Txe Arana, Adrià Puntí va aprofitar el fet de jugar a casa per evocar al públic de la seva ciutat natal alguns noms propis molt familiars per als saltencs de tota la vida: can Pixera, can Tona, el Carrilet, en Robert... «El camí de casa no s'oblida mai», va apuntar Adrià Puntí en un context de caos, potser amb la intenció de donar a entendre que la ruta del retorn als orígens deu ser la més intuïble quan es perden les cartes de navegació. Despistat ell i espavilada ella, Adrià Puntí i Txe Arana actuen a l'escenari tal com es mostren en la vida ordinària al marge dels seus rols artístics. Potser per aquesta raó els protagonistes de Cantaralejas van deixar una impressió de zel relatiu a l'hora de seguir el guió. Sobretot durant la primera meitat de l'espectacle, tendien més a improvisar, sovint amb passatges que s'allargaven innecessàriament, que no pas a executar un guió estricte. Si hi havia guió, devia ser aproximatiu. El muntatge va guanyar en ritme a partir del moment que Adrià Puntí va recuperar aquell conegut fragment de Charles Baudelaire que convida a embriagar-se. La primera (al cap d'una estona n'hi va haver una segona de molt menys afortunada) interpretació d'aquest text va marcar un punt d'inflexió en el conjunt de l'espectacle, que fins llavors avançava amb un ritme molt poc articulat. Reciclador de mena, Adrià Puntí, que ja havia utilitzat amb l'actriu Cristina Cervià a Culpido el fragment de Charles Baudelaire, va exhibir a la recta final de Cantaralejas la seva capacitat per cantar a la manera de Tom Waits, Bob Dylan o qui calgui. També Txe Arana va donar proves d'una certa versatilitat interpretativa com a cantant acostant-se al flamenc i altres gèneres més o menys afins. Entre el pastitx i el poti-poti, Cantaralejas presenta un material heteròclit amb un gust vagament kitsch. Teatre de l'absurd, aclucades d'ull a tàndems famosos (Bonnie & Clyde...) o a cançons diverses (d'Itaca de Lluís Llach al tema tradicional El noi de la mare, passant per aquella de Carlos Mejía Godoy que tracta de la fascinació dels perfums femenins), retalls de somnis i follies... A Cantaralejas hi ha una mica de tot.
(Crònica realitzada per Xevi Planas)