DE CONQUESTA AMB SIMEÓN

Els genials i inimitables Umpah-Pah travessen una etapa de canvis i busquen un nou rumb a les seves propostes d’art. A final del mes de maig editaran La Columna de Simeón (RCA), el cinquè disc de la seva carrera, amb una nova projecció. Musicalment seguirà una línia estilística que combina les seves dues propostes anteriors (Bordell i Triquiñuelas) però han decidit cantar només en castellà. El grup està decidit a jugar-s’ho tot per introduir-se al mercat estatal. Una aposta d’alt risc, artístic i comercial.

-La Columna de Simeón marca un punt i a part en la vostra carrera musical o és continuista respecte als vostres treballs anteriors?

ADRIÀ PUNTÍ: És una evolució respecte als dos darrers discos publicats anteriorment, però encara no hem tingut massa temps per assimilar-ho. És una mena de simbiosi entre el Bordell i el Triquiñuelas.
JORDI GIMBERNAT: Del Triquiñuelas hem agafat la coherència i el pes estilístic, i ho hem ajuntat a la major espontaneïtat i frescor del Bordell. Ens ha sortit una perfecta síntesi dels dos conceptes.

-Què és la Columna de Simeón?

ADRIÀ: Simeón era un personatge que va viure al voltant del 30 d.C. i que es va fer construir una columna al mig del desert de 21 metres d’altura. Va pujar allà dalt i s’hi va quedar a viure 40 anys fent vida d’asceta. Aquesta és la llegenda real, però la inspiració em ve d’una gran pel·lícula de Buñuel titulada Simeón en el desierto. Hem fet una cançó amb aquest nom i l’hem extrapolat al títol del disc.

-Umpah-Pah continueu donant més importància a la cadència de les veus i els sons que no pas a les lletres?

ADRIÀ: També donem importància a les lletres, però sempre han d’estar molt lligades a la música. Ha d’estar tot relacionat perquè no volem fer pegats i haver de posar les lletres amb calçador. Ens agrada treballar des d’un punt de vista fonètic perquè les cançons sonin bé. Penso que estem en el bon camí pel que fa al so, i això la gent ho entén com una fórmula original, perquè normalment els grups no utilitzen aquest mètode.

-Amb això voleu que la singularitat musical d’Umpah-Pah recaigui exclusivament en la veu?

ADRIÀ: No ho hem fet expressament. Ens surt sense premeditació. A vegades ens agrada utilitzar la veu com un instrument més, com si fos una guitarra, que tens un pedal i pots canviar el to. Personalment m’agrada i em sedueix, i és un dels trets característics d’Umpah-Pah.

-Algunes de les vostres lletres recullen trets autobiogràfics fruit del vostre surrealisme poètic?

ADRIÀ: Hi ha trets autobiogràfics, però tenim una imaginació que utilitzem i potenciem. No anem de poetes per la vida, però si a algú li ve de gust dir que són poemes és un afalac. Tenim una manera de fer les coses que és original, encara que soni a pedanteria. Nosaltres no ens ho plantegem, surten perquè creiem en les músiques que componem i en les lletres que escrivim.

-El vostre nom i la vostra manera de fer van lligades a una actitud rebel?

JORDI: En un grup de sis persones és molt difícil trobar un nom que sigui del gust de tothom. El nom d’Umpah-Pah el vam escollir deu minuts abans de sortir a tocar en el primer concert. Ens agradava la forma gràfica com quedava escrit, encara que evidentment, hi ha un punt de certa “rebel·lia”.

ADRIÀ: Jo em sentia molt identificat amb Umpah-Pah, quan llegia les historietes d’aquest personatge de Gosciny i Uderzo, els creadors d’Astèrix i Obèlix. Umpah-Pah era un nen que ho sabia fer tot bé, menys una cosa, cantar. Quan cantava tots els animals es posaven les potes a les orelles. Desafinava molt, com nosaltres…

-Umpah-Pah es mou més còmode pel camí del pop que del rock?

ADRIÀ: Depèn dels dies. Crec que aquestes etiquetes es confonen sovint. A vegades és més roquera una guitarra acústica que deu mil distorsions.
JORDI: Umpah-Pah és un grup que varia molt a cada cançó i , per tant, parlar de globalitat se’ns fa difícil. Hi ha molt matissos diferents a cada cançó. En algunes tirem més per una vena popera i a d’altres, busquem sons reggae, soul, rock… Hi ha bastants colors….

-Amb aquest disc íntegrament en castellà us desmarqueu definitivament del rock en català?

ADRIÀ: La nostra intenció és abastar com més millor. No és que ens considerem al marge de la moguda del rock català, nosaltres som de Girona i , per tant hi estem vinculats intrínsecament.
JORDI: Més que res ens mantenim al marge d’un cert plantejament maniqueista que es va fer del rock català. Però, de fet, hem cantat en català i en castellà des que vam començar a tocar. Anecdòticament els dos primers discos van ser en català, i ara, arran de les nostres inquietuds gravem en castellà.

ADRIÀ: Sense problemes, amb naturalitat.

-Quines són les postres expectatives de fer el Salt fora de Catalunya?

JORDI: Ja vam donar el primer pas fa un any amb la publicació dels dos discos anteriors. Ens van donar el premi Ondas al “grup revelació” que va ser una petita empenta. Amb aquest nou disc esperem donar un no un pas endavant. Tampoc tenim massa pressa, no ens agrada córrer i preferim anar piano piano.

-Segons les dades de la vostra companyia (RCA), del Bordell es van vendre 12 mil còpies i del Triquiñuelas al óleo 6 mil, la majoria a Catalunya. La vostra acollida entre el públic de la resta de l’Estat és encara difícil?

ADRIÀ: A nosaltres ens han dit que és al revés… El cert és que hem tingut bona acollida a tot arreu on hem tocat, a Còrdova, per exemple, era al·lucinant veure com tothom picava de mans. La gent és oberta i tolerant, no té problemes d’aquests tipus. El que els i tolerant, no té problemes d’aquests tipus. El que els interessa són els missatges, no si les cançons estan fetes en català o en castellà. La música és al marge d’aquestes coses.
JORDI: Volem donar més importància al missatge global i a la proposta artística que al fet purament anecdòtic de cantar en anglès, en català, en castellà, en euskera o en el que sigui. Una llengua només és un mitjà per arribar a la gent.

-Tenint en compte les vendes, qui pren la decisió idiomàtica?

ADRIÀ: Som nosaltres qui decidim si hem de cantar en castellà o en català… La companyia podrà dir-hi la seva però qui realment decideix és el grup. Mai ens han fet una proposta directa perquè cantem en castellà, és pura decisió nostra i s’ha acabat. Malament rai si un grup el controlen fins aquest punt, perquè segur que s’ensorra. Ja ha pasta a la història que les companyies grans apuntin amb una pistola els seus grups.

JORDI: Qui pareix el fill és el grup. Si de cas, aquests aspectes es donen en grups de “boom de la canción del verano”, estil amb què no estem gaire involucrats. Aquesta pistola al cap, estilísticament parlant, no ens l’ha posada ningú, de moment.

-No temeu que amb aquesta nova orientació comercial, Umpah-Pah perdi popularitat a Catalunya o que el públic us giri l’esquena?

ADRIÀ: Molta gent ens ha donat l’esquena i no ens ha mirat mai a la cara. I no ho diem des d’un punt de vista pejoratiu, simplement que la proposta d’Umpah-Pah no va interessar, ja abans, quan cantàvem en català. És un fet perfectament lícit, si tu fas una proposta artística has de ser coherent, i acceptar que hi ha gent a qui li agradarà i d’altres que no. Ara alguns ens giraran l’esquena i d’altres ens abraçaran. Però, penso que és un terme excessivament pejoratiu, les propostes d’art no s’haurien d’analitzar des d’aquest punt de vista.
JORDI: A més, no hi ha hagut cap problema, sempre ho hem fet amb naturalitat. Penso que tenim un públic suficientment adult i intel·ligent per deixar al marge aquestes banalitats.

(Entrevista realitzada per la revista Enderrock)