PEPALALLARGA I...

Curat de la ferida d’Umpah-Pah, Adrià Puntí ha iniciat el seu repte en solitari amb el nou disc Pepalallarga i… El disc és el més honest que ha fet, segons ha contestat el propi cantautor, perquè no hi ha maquillatges, perquè sona com vol i perquè és el primer treball que el fa trempar. Bona part de la culpa la té Quimi Portet, coproductor del disc, amb qui Puntí diu estar encantat d’haver-hi treballat, per l’experiència i objectivitat, que també vol continuar com a figura a dalt de l’escenari.

-En aquest disc hi ha tot el marge de maniobra desitjat?
ADRIÀ: M’he trobat amb més espai, en el sentit de no treballar amb el grup. Però també tenia clar que no volia caure en l’individualisme i per això vaig pensar d’entrada amb una persona que m’ajudés a produir el disc. L’encontre casual amb en Quimi Portet ha resultat ser el punt necessari per fer aquest treball.


-Quanta part hi ha de la teva collita i quanta del guitarrista del l’último de la fila? ADRIÀ: Totes les lletres són meves. Quant a la part musical, en Quimi Portet s’ha encarregat de les gravacions i mescles. També ha fet guitarres i baixos. En Juan Carlos García, membre d’El Último de la Fila, hi ha posat la bateria i jo les veus i alguna guitarra. A més, també hi ha intervingut altres músics en temes puntuals. Estic molt satisfet d’en Quimi Portet perquè tot i tenir menys bagatge com a productor, m’interessava que es deixés portar per la màgia i la inspiració. Ell ha aportat l’objectivitat desitjada. Acceptaria amb els ulls tancats la seva producció en un segon treball.

-Et va costar trobar el so amb uns altres músics, acostumat a la manera de tocar dels col·legues gironins? ADRIÀ: Vam aconseguir la química d’entrada, a la primera jornada. De dies grisos n’hi van haver molt pocs. Sabíem que algun col·laborador vindria de la meva part i algun altre de la part d’en Quimi Portet. És el primer disc que em fa trempar després de tres mesos o més d’haver-lo gravat. I amb això no vull que se m’interpreti malament i que es pensi que tot el que he fet abans no està bé. És un pas més i, en aquest sentit, tota la culpa positiva la té en Quimi.


-Com definiries el Pepalallarga i...?
ADRIÀ: La música és difícil de definir amb paraules. M’agrada pensar que aquest disc és molt honest, i que és fruit de la meva evolució, d’una trajectòria amb el grup anterior i, fins i tot, diria que abans del grup. També per la presència d’uns altres músics. És honest perquè no li hem posat res que pogués sobrar, no hi ha maquillatge.


-Amb aquest disc trenques en part o del tot amb la teva música coneguda anteriorment? ADRIÀ: El fet de trobar-me sol m’ha permès de no tenir prejudicis a l’hora de compondre i d’extrapolar-ho a la gravació. M’ha permès usar una sèrie de sons que potser, i remarco el potser, amb Umpah-Pah haguessin estat impensables, encara que tampoc no van ser proposats al seu moment.


-Què aporten aquest músics, que et puguin fer sentir millor que l’antiga banda?
ADRIÀ: En Quimi no és un virtuós, però toca molt bé. És allò de l’actitud, de les notes fins al final. Amb Umpah-Pah hi havia una certa mancança d’actitud. Mira, l’essència d’Umpah-Pah estava molt bé, però ara els músics han de captar el que jo vull dir. I, amb una banda estable, en directe també ho aconseguirem.

-Les lletres del disc són totes en català. Per què?
ADRIÀ: Feia temps que tenia ganes de fer un disc en català, i en solitari. El volia fer en paral·lel amb la banda, tot i que hagués tardat una mica. L’enyorava després de dos discos en castellà i, per desgràcia, hi va haver la separació. Els dos o tres darrers anys he estat molt prolífic i no podia aturar el tren perquè tenia temes pel conjunt i d’altres històries.

-I els textos, com et surten tan personals?
ADRIÀ: Tota la vida m’ha passat, des de l’escola. No sé si és instintiu o per naturalitat, però segur que no és premeditat. No hi ha aires temes de què parlar i a mi, em surten així. Per parlar d’amor, per exemple, en comptes d’agafar una moto, agafo un raspall de dents i després en faig l’analogia. Potser aquí hi ha l’originalitat. Les meves cançons són sinceres, però no autobiogràfiques, que és diferent.

-I la presència d’un so més turmentat en el disc i en el directe?
ADRIÀ: Faig les lletres, però també sóc música. En aquest cas volia endurir el so, sense saber que acabaria sent això. Ho vam anar trobant amb en Quimi i en Juan Carlos. Si en comptes d’ells hagués trobat algú altre, hagués arribat a un lloc semblant, encara que amb una cadència diferent. L’actitud meva ha estat la mateixa. El fil conductor de les meves vivències és un petit turment que sempre tinc.

-No és més difícil arribar al públic amb una música de culte?
ADRIÀ: És clar que no faig cançons comercials, com a mínim a priori, però aquesta etiqueta hi ha un dia que es trenca. Les cançons em surten de dins, m’agrada tocar i presentar-les a com més gent millor. No vull l’èxit per sentir-me orgullós, sinó en el sentit que una cançó que despunta et permet poder-ne fer una altra.

-Tens present que el públic del rock en català és cada vegada més jove?
ADRIÀ: És probable que el públic en general sigui jove, però no crec que jo sigui tan elitista com perquè aquesta gent no pugui captar la meva música. Al contrari, hi confio plenament i millor si suposadament he aixecat aquest llistó. A mi no m’agrada explicar les coses molt i molt clares, però a vegades si que sóc clar i dic les coses amb educació. Pot ser que en el conjunt de les meves cançons arribi primer aquesta part de turment, però en la meva vida també hi ha moments divertits.

-Penses que són necessàries les modes?
ADRIÀ: No ho penso, ni tampoc sóc un anti-moda. Com a creador, si em puc dir així, no en faig cas. Encara que sempre s’ha d’estar obert a la moda, però mai supeditat.

-Quines són les referències d’altres autors en aquest teu disc?
ADRIÀ: Sempre s’ha d’estar obert i a cada dècada hi ha gent que et posa la pell de gallina. No amago que els meus referents poden ser PJ Harvey, Jeff Buckley o les cadències dels Prodigy. No me n’amago, com tampoc de les referències de David Bowie, Iggy Pop , Lou Reed o Tom Waits. Però sempre han de passar pel meu sedàs, i després ho haig d’extreure per a fer-ho creïble i amb la consistència necessària.

-Per què no t’has decantat obertament per fer de cantautor?
ADRIÀ: Jo sóc un cantautor i en les actuacions que he fet fins ara me n’he sentit. Ara bé, un disc o una gira.. és probable que més endavant, quan em vingui de gust. No descarto fer un disc només amb piano i guitarra, però ara no en tenia ganes.


-Què et pesa més a l’hora de crear, el cor o el cap? ADRIÀ: No ho sé. Ens els primers directes d’Umpah-Pah hi predominava el cor. Però la raó m’ha ensenyat la manera d’aprofitar molt més aquest cor. Com qualsevol feina l’experiència és un grau. En el fet de crear sempre hi ha el cor, però el sentiment ha de passar també per la raó perquè sinó és un embolic. M’agrada que es doni un equilibri entre els malucs, el cor i el cap. El meu propòsit és potenciar aquest equilibri musical.


-Quan funciones millor, de dia o de nit?
ADRIÀ: El meu metabolisme és noctàmbul, per bé que la qüestió és anar sempre amb el xip posat. Un bar t’ensenya, però també un mercat en ple dia. Com deia Picasso “la inspiració, collonuda, però que m’enganxi treballant”.

-Què n’opines de l’actual nivell creatiu del rock nacional?
ADRIÀ: M’interessa molt i m’estimo molt aquest país. Ara passem per un molt bon nivell creatiu. Hi ha grups estelars que van estar al capdamunt amb vendes astronòmiques pel petit mercat i ara han fet coses deu vegades més interessants. Em refereixo, per exemple, al penúltim treball de Sopa de Cabra, Ssss..., amb cançons que no tenen res a envejar a productes de fora, i de llarg. Amb tot, penso que encara estem pagant les enormes bestieses del 1991 i 1992.

-Quin paper fan les institucions en el món musical?
ADRIÀ: Els falta una major implicació en la música. Calen circuits per obrir nous camins, perquè sinó, no vendrem res. Falta més acord amb les discogràfiques per donar suport als artistes. Sempre crec en la bona intenció de les persones, però amb el temps que ha passat, ja s’haguessin pogut sanejar els errors.

-La gent jove d’aquest país està encantada, desencantada?
ADRIÀ: La veig collonuda. Veig bé que mirin la tele o passin hores a l’ordinador, amb certa mesura. Hi ha molta gent creativa, inconformista. Un professor que vaig tenir deia: “pensar és horrorós”. Però mai no li vaig fer cas.


(Entrevista realitzada per Xavi Sputnik per la revista Enderrock)

Pepalallarga i...
(PICAP) 1997
Adrià Puntí no defrauda en el seu primer CD en solitari. Aquell punt d'originalitat que ja despuntava a Raons de Pes, primer disc d'Umpah-Pah, ara està molt més madur. Ha saltat sense xarxa i no s'ha fet gens de mal. Pepalallarga i... és un disc fosc i alhora molt divers, en què cada cançó manté un interès constant. No hi ha espai per relaxar-se, "Solitud" és un dels temes més rodons del disc, amb una brutal definició d'aquest estat acompanyat d'un so actual que acaba amb un final espatarrant. El disc, que a voltes peca d'excés de transcendentalisme, pot passar d'una electritzant "Anònima in albis" o "Jeu", proper a sonoritats com Prodigy o U2, als aires orientals del tema "Ull per ull" o a la baixada a l'infern d' "Atzucac". En aquest disc no hi ha catximbes festives, sinó cançons musicalment més denses i sofisticades, i segurament més interessants.
(Crítica d'Oriol Cortacans , revista Enderrock)