CRÍTICA DISC 'BORDELL'

Umpah-Pah.
Bordell (RCA) 1994

Ha valgut la pena esperar dos anys per tornar a sentir els Umpah-Pah enllaunats, el resultat d’aquests dos discos és molt positiu. Hem fet dues crítiques separades perquè són dos discos diferents, que es venen separats i que els seus mateixos autors consideren a part. Amb Bordell tot sembla reinventat, un “903” amb records stonians és només una mostra de tota una llarga llista d’influències que neixen entre els celtes (sobretot a Irlanda), s’encomanen dels aires antillants i baixen per descobrir el mediterrani. Hi ha moltes coses i per això és tan eclèctic. És un gran salt respecte Bamboo Avenue. Provar, tastar de tot i fer coses tan diferents com “Novembre” o “Brides”, amb una veu que pren la importància a l’instrument. L’ambigüitat i l’absurd encomanen totes les lletres, però no cal dir que n’hi ha de molt clares, com “Set de nit” o “Un joc d’ous”, una mena de justificació o declaració de principis lingüístics. Es tracta d’un Bordell on tothom hi és benvingut, sigui d’on sigui, i on la promiscuïtat s’eleva a la màxima potència. És un plaer.

(Crítica realitzada per Oriol Cortacans a la revista Enderrock)