L'ESPERIT DE LA CATXIMBA

La dissolució d'Umpah-Pah no és només el final del conjunt de rock amb més projecció artística de la nostra geografia. Amb aquest adéu també desapareix una de les poques i per això extraordinàries formes d'explicar la vida a través de la paraula i l'harmonia dels sentits.
Umpah-Pah ha descrit el temps de crisi, la mort i el desamor, la injustícia, la buidor i també la mediocritat de manera impressionant. I vull creure que aquesta sòlida feina artística no es deu només al talent creatiu de l'Adrià Puntí, sinó que sense els cinc instrumentalistes tampoc haguéssim olorat ni contemplat els rostolls de la Vall de Sant Daniel.
Quantes nits i dies enganxats a la seva música, a la seva mística, a la poesia a flor de pell, plena de sensibilitat, farcida de veritat. Umpah-Pah és un estat d'ànim en l'època del nihilisme i el seu missatge no s'ha acabat d'entendre senzillament perquè transcendeix la dimensió de l'home.
Umpah-Pah és una vitalitat expressiva que pica l'ullet al misteri i que converteix el blanc en negre i el negre en blanc. Umpah-Pah és La Dansa de la Vida que m'ha donat forces per seguir a les hores de tristesa i, a voltes, m'ha fet sentir un privilegiat. Tot plegat, massa solvència davant la contrastada ignorància del sistema. I heus aquí que amb el seu segon disc vaig comprendre que per sempre més esdevindran un grup de culte, malgrat immortalitzar la "Catximba" i consagrar la seva ciutat com a bressol del rock català de finals de segle.
Dos anys inicials d'efervescència i després el fitxatge per una discogràfica multinacional amb un incert canvi de management que ha influït en el punt i final del conjunt. Se'm posa la pell de gallina en recordar algunes de les seves primeres actuacions.
No ens equivocàvem perquè l'enteniment o qui sap si el mateix esperit ens deia que Umpah-Pah és la millor banda del país, en la seva espècie única i irrepetible.
Algú s'imagina les raons de la liquidació d'Umpah-Pah? La falta de bolos en els darrers tres anys pot haver obert el camí de la discòrdia o potser serà que el promotor de la banda, en una indigestió d'egoisme, ha volgut separar la part més dolça i despreciar les altres menudeses del pastís. Ara ja és tard perquè la decisió està feta, però els Umpah-Pah encara continuarien a dalt de l'escenari si no haguessin caigut en mans d'un mercantilisme que ha ignorat des de l'inici la raó vital de la tribu gironina.
Umpah-Pah és, per damunt de la seva obra, un grup de persones amb qui m'ha semblat compartir inquietuds.
Llarga vida Umpah-Pah.
(Xavi Sputnik, és periodista. Potser el més gran especialista en Umpah-Pah i el rock gironí dels '90. Crítica escrita a la revista ENDERROCK)