TOT UN MÓN DE GRANS CANÇONS

Una gran cançó és aquella que deixa de formar part de la intimitat de l'autor per a formar part de la intimitat i de la vida de qui l'escolta, perdurant a la seva memòria malgrat passi el temps. Una gran cançó ha de ser capaç de remoure els sentiments, crear-ne de nous, o despertar-ne els que teníem amagats, ha de ser capaç de fer-nos posar la pell de gallina, de fer-nos riure o plorar, d'emocionar-nos.
Sovint, una gran cançó ens fa recordar sensacions, transportant-nos en el temps cap a un moment anteriorment viscut, del qual n'era la banda sonora.


Maria


Un gran disc és aquell que conté grans cançons, i aquest, Maria, ho és, un gran disc del principi a la fi: Tomb, Mixeta, Lerele, De muda en muda, Senyor doctor, Viatge d'un savi vilatrista cap enlloc, La més maca, Longui núm 13, Mata'l, Flors i violes, Presumida, Maria. Un disc que ens mostra la cara d'un Puntí més intimista.



L'hora del pati


Un disc que ens encomana un esperit fresc, costumista, nostàlgic, ple de records d'infantesa. L'hora del Pati, un disc excel·lent d'un Puntí més relaxat i tranquil. Un disc amb cançons sublims, tendres, divertides, algunes de tonalitats grises i d'altres de colors ben vius: Coral·lí, Sota una col, No em toquis la pampa, Trans mides, Setze jutges, Udol, En Pepitu va de curt, Paté de Foie, Veïnat, Ventimiglia, El sol solet fa ullades, Inmaculada, El final de la festa, Xabadà.




Pepalallarga i...


Potser el disc més esperat de l'Adrià Puntí va ser aquest, Pepalallarga i... pel que va significar a la seva carrera professional; un punt i a part, un punt i Puntí... Després de l'etapa Umpah-Pah, l'Adrià torna als escenaris com una "bèstia" posada en llibertat. Un treball electricficant, histriònic, dens, fet per "flipar" des de la primera: Miau, a la darrera cançó: La font del gat, passant per Cor agre, Mmm... quin fàstic, veeecs què bo!, Anònima in albis, Ull per ull, Jeu, Atzucac, Muriel, Mixtura i Solitud.




La Columna de Siméon


Un disc amb cançons fresques i a la mateixa vegada molt meditades i treballades: Barba Azul, Tocayo, Sueño dormido (al fondo de un abrebadero), Color de hígado, Circunspección, Sonrisita preñada, Te odio, Sí, Vinculus corruptus, Después. Un disc carregat de noves il·lusions i un objectiu clar: ampliar nous horitzons i arribar a un nou públic. Desafortunadament, aquest treball va passar bastant desapercebut, a causa de la ruptura de la banda a escassos quatre mesos de la sortida al mercat del disc. Malgrat tot, amb el temps, la cançó que en el seu dia presentava el disc i que durant l'estiu del 1996 sonava a les principals emisores de ràdio del país , ha esdevingut una de les més conegudes i corejades pel públic: Sí!



Triquiñuelas al óleo

Triquiñuelas al óleo no va ser ben acceptat entre alguns dels seguidors de la banda pel fet de ser cantat en castellà (haurien tingut el mateix rebuitg si hagués estat cantat en francès? Proooou dilemes i debats!!!) i afortunadament, va ser molt ben rebut per molts dels amants de la banda que sabien apreciar la música, i per tots els que van descobrir amb aquest disc la genialitat dels gironins; prova d'això va ser el premi Ondas de la música al grup revelació de l'any, concedit per la publicació dels discos Bordell i Triquiñuelas al óleo.

Triquiñuelas és un disc gris, amb lletres dures i cançons denses: El preludio del adiós, Entre tú y tu yo, El dedo en la llaga, Con premeditación y alevosía, Sed de mal, Migajas de almidón, Sin jaleos de conciencia, Peladilla amarga, Un compendio en mi menor, Testarudez i alguna divertida i irònica com El gitanillo de Tiana. Un disc que mostra maduresa i seny. Potser li manca la frescor i la diversió que trobem en altres discos, però és que Umpah-Pah va voler presentar-se d'una manera ordenada i assenyada, guardant-se la rauxa per una altra ocasió...



Bordell

Amb Bordell Umpah-Pah ens mostra el seu cantó més salvatge, divertit i eclèctic, amb cançons que no ens deixen de sorprendre per molt que les escoltem, com els falsets de Verge Albina i l'eròtica 903, la transformació de la veu a Set de nit, i tot un seguit de cançons que van des del Novembre, Un joc d'ous, Escac i mat, Brides, No hi ha de què fins el Lau Teilatu, la versió d'una preciosa cançó dels Itoiz.



Bamboo Avenue

Una portada tropical per un disc gris i cru, però que va fer que Umpah-Pah es consolidés com una gran banda, la millor banda del país, m'atreveixo a dir, sense cap dubte i sense cap penediment de les meves paraules. Un grup de culte, com deien alguns, perquè la seva sonoritat, composicions, escenografia... fugien del que s'anomenava "comercial". Un grup innovador, diferent, excèntric... Subsidi per vell, El boulevard dels xiprers, Repapiejant, Carta a Donosti, Blues per Nadal, El jardí dels préstecs, Migranya, Sants innocents, 4-1-89, Greix. Amb un Adrià Puntí que destacava descaradament, l'ànima de la banda, ben recolçat per uns grans músics sense els quals Umpah-Pah no hagués estat el que va ser, única i irrepetible. Bamboo Avenue, més que un disc, un estat d'ànim.



Raons de pes

Deu raons de pes per escoltar aquest disc: Un ral no és foradat, Raons de pes, La catximba i "els rostolls d'angelina", El venedor de mentides, El llegat del drapaire, Bevent passat, La nana de Betty Blue, La monja "Boccati di cardinale", Nina ensucrada, Mirall capgirat. Arribaven noves sonoritats, carregades d'un esperit fresc, a les nostres oïdes, amb un aire reggae i unes lletres algunes inqüestinables, d'altres inintel·ligibles però totes sorprenents. Dorm.. dorm... dorm...


Us convido a que obriu una escletxa de la vostra intimitat, i que poguem compartir tots quina cançó és aquella que considereu la "gran cançó", quina us ha emocionat, quina us ha impactat, o quina podria considerar-se "banda sonora" d'algun moment viscut.

29 comentaris:

ritratrut ha dit...

Adíu tothom!
la cançó de Maria que més m'agrada és "De muda en muda" perquè sí, perquè l'estimi, perquè la música és senzilla però impactant, perquè és la que més s'apropa als meus estats d'ànim -buscaré un lloc on no quedar-me trobaré un lloc on caure mort- i a la situació en la qual vaig descobrir l'adrià.
m'encanta quan la guitarra s'enfada (BLANG! hi hauran cases embastades...)
no sé, suposo que no dec ser la sola,(sobretot en aquest blog) però tinc la sensació, des de que conec l'adrià, d'haver trobat per fí el meu germà d'ànim...
ja en parlarem...

crec que no us ensenyaré res dient que la cançó mata'l fa part de la banda sonora de l'excel.lenta pel.lícula "joves"...

fins aviat

la dels rostolls

jonin ha dit...

Jo us diré que quan va sortir el disc estava un pèl deprimit en relació a l'Adrià, ja que últimament els concerts havien estat fluixos i sabia que ell no estava passant, diguem-ne, el seu millor moment. Me'l vaig comprar amb certa desconfiança, però només havent escoltat Hecatombe, Tomb i Mixeta ja vaig saber que aquest disc m'encantava. Era just el millor que podia esperar. Només amb aquest tros de disc ja em va emocionar. Després hi ha cançons que m'agraden més que altres (les que menys: Lerele i Senyor Doctor; les que més: Tomb, De muda en muda i Viatge d'un savi Vilatrista cap enlloc), però en conjunt crec que és un disc que (no sé si els que l'heu pogut conèixer personalment estareu d'acord amb mi) és un reflex perfecte de la seva manera de ser. És ell. El disc el defineix en totes les seves vessants. No sé com explicar-ho, però tinc aquesta sensació. Això és una mostra de la sinceritat de l'obra, de que li surt realment de dins. I segurament és aquest el motiu de que m'emocionés tan ràpidament i sabés desseguida que aquell disc era una meravella.

Anònim ha dit...

No ho puc evitar, passa el temps i encara la cançó que més m'agrada és Solitud.
Diria que aquesta la va escriure d'una altra manera, no se com però és diferent. Potser és que en general escriu les músiques i després hi acopla una lletra, tal com raja i en el cas de solitud és evident que no, és una lletra escrita després de ser pensada, és una bona poesia que més tard va tenir banda sonora...
A més, diu coses que em fan sentit molt aprop seu.

glpo de nit

camisadeflors ha dit...

N'hi ha tantes de bones que és fa díficil escollir-ne una. Crec que ULLXULL és una de les cançons més representatives del gran Puntí. Es que el seu primer disc en solitari està plé de perles. I molt canyero!!!
Apa fins aviat!!!

jonin ha dit...

Els meus records del Pepalallarga comencen el dia que vaig anar a veure el concert de presentació a Vic. Era el primer cop que veia l'Adrià. Feia poc que havia descobert Umpah-pah (els vaig descobrir en l'últim disc), perquè no solia parar gaire atenció als músics d'aquí. El meu germà l'havia comprat i em va encantar La columna de Simeón. A partir d'allà vaig anar-me fent amb tota la discografia d'Umpah-pah i aquell dia jo anava a sentir "el cantant d'Umpah-pah debutant en solitari. Quan vaig sortir recordo que em van preguntar si m'havia agradat i no vaig saber què dir. Però i tant que m'havia agradat. El que passa és que em va impactar tant que ho avia de patir. Gran part de l'impacte havia estat per l'estil, que no tenia res a veure amb el que m'esperava.
Sempre he pensat que el Pepalallarga funciona més en directe que en el disc. I sobretot crec que en aquella època l'Adrià estava impressionant. De sempre em van tornar boig Cor agre, Mmm quin fàstic veeecs que bo! i Jeu (i la versió en directe acústica fa caure tan de culs per terra com l'elèctrica). També m'agraden molt, Anònima in albis, Ull per ull i Solitud. En canvi crec que Muriel no m'agrada tant com a la majoria d'aficionats a l'Adrià. Atzucac i Mixtura funcionaven molt bé en directe, però en el disc no m'agradaven tant. Miau va guanyar per mi quan la va versionar amb un altre estil força més endavant. Si m'he de quedar amb una tindria molts dubtes entre Mmmm quin fàstic i Jeu.

jonin ha dit...

Pel què fa a l'hora del pati, he de dir que és el disc que el temps ha deixat com el que menys m'agrada dels tres en solitari de l'Adrià. M'agrada menys la interpretació en general, la instrumentació. Crec que el veig com a més artificial, menys viscut, massa premeditat. Però amb això no penseu que em sembli dolent. Senzillament em sembla menys bo. I segurament hi va contribuir la clara baixada de nivell dels concerts, que també van començar a semblar-me massa prefabricats, menys inspirats i segurament intentant dirigir-se a un públic més ampli, cosa que ho feia menys atrevit.
Un concert que em va impressionar de l'Adrià va ser un a la Sala Planeta força abans de treure el disc, però allà ja va fer versions embrió de En Pepitu va de Curt ("recuit amb meeeeel..." en lloc de "refilaràaaas...") o Paté de foie. Em va agradar trobar-les al disc.
Al principi em va agradar Coral·lí II, però amb el temps trobo que no m'entusiasma tant. En canvi, al principi em costava molt Paté de foie i ara m'agrada més. Sempre em van agradar molt Sota una col i Setze jutges, i sobretot En Pepitu va de curt (segurament la cançó que em quedaria). Ventimiglia i Immaculada em segueixen agradant molt. En canvi, cançons com Trans mides i El sol solet fa ullades no m'han interessat mai gaire.
El que he dit: em quedaria amb en Pepitu va de curt, una cançó que per desgràcia només he sentit una vegada en directe, i la veritat és que no va pas sortir gaire reeixida.

camisadeflors ha dit...

escolta jonin estàs molt posat. jo també. jo penso, com tu, que el primer disc de l'adrià és el millor dels tres. Té una força que no tenen els altres dos. "Deixant la pell". El segon disc, és un altre estic, això no se si ho corrobora la princesa dels ulls tristos -amant, família, informàtica amb molt poca feina, o potser artista, per dir algú. És ... Bé,m'en vaig a dormir Jonin!!!! un petó per la princesa !!!!

Anònim ha dit...

ostis doncs per mi la de trams mides, sería una de les millors,amb moltes mes altres.Sobre gustus,colors, no?,jej.toni.

jonin_ ha dit...

Camisadeflors, em sembla que no he pas dit que el primer disc sigui el millor, encara que ho pugui semblar. Jo diria que posats a triar un millor disc, diria que és el Maria, però amb el pepalallarga són molt diferents i per tant molt difícils de comparar. Però els dos clarament per sobre de l'altre.
I sobre que hi estic molt posat, suposo que és perquè aquesta secció va sorgir d'una conversa entre jo mateix i la princesa dels ulls tristos sobre dinamitzar el blog perquè la gent participés i donés opinió sobre les ca´nçons de cada disc i les vivències que hi relaciona, els records que li porta, què li fa sentir, etc. Per tant, si jo no m'hi faig...

Ara a veure si la gent va posant-hi la seva i després parlem dels d'Umpah-pah

Anònim ha dit...

Doncs jo m'atreveixo a viatjar ben endarrera en el temps i parlar-vos d'aquelles cançons que van trasbalsar de fit a fit la meva adolescència com ara "La nana de Betty Blue", "La Monja Bocatta di Cardinale" o "Mirall Capgirat", entre totes les altres perles d'aquest primer disc. Van ser unes cançons que trencaren i posaren de l'inrevès la nostra innocència jovenívola i ens seduiren per entrar a investigar el cantó més salvatge de la vida.

SARGANTANA

La Princesa dels ulls tristos ha dit...

Potser la meva elecció està massa lligada a moments personals, però és el que deia... hi ha cançons que són bandes sonores de moments viscuts, i en el meu cas, les bandes sonores lligades a moments realment especials les posen els discos:

-Bamboo Avenue (Pel descobriment)
-Pepalallarga i... (Per la trobada)
-L'hora del pati (Pel retrobament)

camisadeflors ha dit...

Avui, m'agradaria parlar-vos del disc "Bordell" que escolto molt últimament, perquè és un disc el qual no se`n parla gaire aquí a la Web i crec que té unes perletes meravelloses.
Començant per la cançó que obre el disc, Novembre. Trobo que té molta força; fins i tot hi trobo un aire , tant musicalment com la lletra, patriòtic o heròic, cosa rara... (sort n'hi ha del "no cacis mosques!!!)
Sens dubte, la segona cançó del disc "un joc d'Ous" si no recordo malament. Un divertimiento musical amb critica social inclosa. Amb una tornada increïble!!! Curiosament és una de les poques cançons de la tribu d'Umpah-pah que he sentit més als pubs musicals on frequento.
I per acabar em quedo amb "Set de nit" una blues de bars, un tema bastant típic del rock, però descrit de forma umpaphera, i una veuarra per flipar!!! Són niiiiiiiiiiits!!!

Ara per ara, em quedo amb "Raons de pes" (és el primer) i em recorda de quan l'escoltava ma germana , tot i que jo no m'hi fixava conscientment, "Bordell", i sens dubte "Pepalallarga i..."
En canvi, un dels discos d'umpah-pah que escolto menys és el Bamboo Avenuee, suposo perquè el trobo una mica espès. Tot i que m'encanta, no cal ni dir-ho.
Bé, espero no haver-vos atabalat gaire...
Amb tota la bona intenció:
Pantalonsderatlles(desdel seu armari)

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb tu camisadeflors. Jo crec que Bordell és un dels millors discos d'Umpah-pah. És arriscat i expansiu!
Agur perxenta!!!
Igor

Anònim ha dit...

Jo em quedo amb "Raons de pes"
"Pepalallarga i la Conxita de l'aiguardent" i "Maria", descarat!
A revoire!!!

Anònim ha dit...

Aquests dies estic escoltant els dos discos en castellà. "El preludio del adiós", "El gitanillo de Tiana", "La columna de Simeón", "Barba Azul" i "Sonrisita preñada" són les que m'agraden més. I "Si", que me la deixava :) Pere.

Anònim ha dit...

Gitanillo de Triana..... !!!! Gran cançó, sí senyor!!!!! M'encanta.
De fet Triquiñuelas al Óleo és un gran disc.

SARGANTANA

Anònim ha dit...

Jo prefereixo la columna de simeón, dels discs fets en castellà.
M'enamora Maria!!!
cesc

Anònim ha dit...

És veritat que aquests dos discos es van vendre molt al País Basc? "Sonrisita preñada" sona com d'allà, no?
Pere.

Anònim ha dit...

De quin disc és sonrisita preñada?

Anònim ha dit...

es de la columna de simeón, i si! meó!,jej toni

camisadeflors ha dit...

moltes mercès company!!!

Anònim ha dit...

Sé que em cauran òsties per tots cantons, però ho haig de dir: "Maria" és el disc que menys m'agrada del Puntí; sí, sí, ja sé que és el dels premis i tot això, però prefereixo cent vegades més els dos anteriors. Trobo que la majoria de cançons d'aquest disc són a penes esbossos, no pas peces ben arrodonides; alguns temes no hi ha per on agafar-los: "Lerele", "Longui", "Viatge d'un savi...", "Presumida"... De fet, només n'hi ha dos que em semblen a l'alçada del que podem esperar de l'Adrià: "Tomb" i "De muda en muda". "Flors i violes" també, és clar, però aquest no és seu. No sé, algunes cançons em fa la sensació que a penes estan desenvolupades, com si l'autor se n'hagués cansat abans de deixar-les ben enllestides. De veritat, que el trobo molt allunyat dels dos cims que són "Pepalallarga i..." i "L'hora del pati", el qual considero una de les obres majors del pop rock català, junt amb coses del Pau Riba, el Sisa o el "Viatge a Ítaca" del Llach.
Apa, crucifiqueu-me, jejeje.

Anònim ha dit...

dels discos en solitari, "pepalallarga i..." és el que em va agradar més d'entrada i el que encara m'entusiasma, és molt coherent, dur i molt canyero... "l'hora del pati" em va semblar massa normalet per ser de l'adrià i no li vaig fer massa cas, i després de la devallada dels concerts, "maria" el vaig escoltar amb escepticisme però m'agrada bastant més que "l'hora del pati", és més cru i cada vegada hi trobo més cançons que m'agraden, igual és per influència de la bona acollida que ha tingut però també potser és una prova que és l'artista el que ha de fer de guia al seu públic i no al revés... potser l'adrià tal com el coneixiem no tornarà, però confiem que el nou adrià ens continui emocionant amb el seu art

longui13

Anònim ha dit...

Un dia, Miqui Puig va assegurar que Carta a Donosti és la millor cançó que s'ha fet mai en català als anys 90. Coincideixo al 100%, potser perquè s'escapa molt als ritmes de l'època, a l'estrofa-tornada-estrofa quan tothom copiava Sopa de Cabra i Sau.

El millor disc? Raons de Pes

En solitari? Maria, i de llarg.

Ah! Per cert. Puntí vindrà a Arbúcies el pròxim 8 de juliol amb una banda immillorable. Serà en el marc del festival popArb i en un cap de setmana en què també hi haurà Albert Pla, Mazoni i Roger Mas.

andoni

Anònim ha dit...

Demà a les 20:00 tothom al Mediterrani (c.Balmes 129), bolo de "Josep Puntí", germà bessó de l'Adrià, que canta, explica "txistes" i més (rodolins, monòlegs i composicions noves)...

jaipens ha dit...

ei, la catximba i els rostolls de l'angelina...però és que...escollir una cançó d'entre tantes i tan bones és quasi un atemptat!! no oblidem nina ensucrada!longui num 13!o l'aspiració final a la cançó joan, de la qual ningú en parla!

jaipens ha dit...

La 'reserva india' llega a Madrid con Umpah-Pah y Cherokee


FERNANDO ÍÑIGUEZ, - Madrid

EL PAÍS - Madrid - 19-01-1995
La reserva india llega a Madrid. Cherokee, joven tribu cordobesa que se fuma la pipa de la paz mezclando flamenco con el rock, comparte noche con Umph-Pah, nombre tomado de un joven guerrero de los valevale, los pieles rojas que habitaban América durante el dominio inglés, y que ha dado nombre a una banda de Gerona.Umpah-Pah y Cherokees son dos grupos con dos maneras muy distintas de concebir la música, pero unidas, aparte de las referencias indias, por haber tenido en 1994 su punto de partida. Los de Gerona hacen rock cosmopolita y abierto, al mundo y han escogido ese nombre por ser un personaje que todo lo sabía hacer muy bien menos, precisamente, cantar; los Cherokee lucen largas melenas negras y usan mucho collar y abalorio.

Umpah-Pah, aunque lleva años editando discos, ha sido ahora cuando ha salido de Cataluña con dos álbumes editados al tiempo, Triquiñuelas al óleo, en castellano, y Bordel, en catalán: "Son dos obras distintas, con dos propuestas diferentes, lo del idioma es anecdótico", asegura su líder, Adriá Puntí. Mientras que el debú de Cherokee se ha plasmado en Caballo loco: "Un sonido nuevo, que tiene un poco de todo, principalmente rock con sabor flamenco", asegura Juan El Punki, del grupo cordobés.

El Premio Ondas al grupo revelación 94 ha recaído en Umpah-Pah, pero Cherokee ha constituido, a. su manera, otra sensación del año: "No nos parecemos a nadie", aseguran los de Córdoba, "somos la nueva generación. Algún día todos los grupos de rock, hasta los grunges, harán flamenco".

Los catalanes son un poco más modestos de miras: "No queremos conquistar mercados a la fuerza, nos gusta ir poco a poco, y si vendemos más discos, pues mejor".

jaipens ha dit...

ei senyores i senyor fot 12 anys d'això!!

Ningu ha dit...

"Sueno Dormido" y "Peladilla Amarga". Dema poden ser altres, pero ... com es pot ser tan dur i a la vegada que soni tan dolc??!!!