PARLANT DE MARIA


L'Adrià s'asseu amb les cames encreuades, explora el hall de l'Hotel Meridien mentre esgota la seva copa.

Els periodistes arribem l'un darrere l'altre per robar-li unes quantes paraules.

'No crec en les acadèmies, la meva música és això, el soroll que ara ens envolta', sento que diu al noi que l'entrevista just abans que jo.


L'Adrià va parlant; 'estic de puta mare', em diu quan m'assec a prop seu. I jo me'l crec perquè em sembla que l'hi veig als ulls, en la seva forma mirar, de parlar. Alça un estoig de fusta amb la cara de la seva mare en bronze i me l'ensenya. 'L'ha fet el meu pare', em diu, 'per posar-la al nou disc, i també ha fet la imatge de la portada del cd.'




Quan el seu nou treball 'Maria' comença a fluir en la nostra conversa sona el meu mòbil. 'És ma mare', li dic, i just després de penjar em pregunta:



ADRIÀ: 'Quants anys té la teva mare?'


-'53' -li dic jo-. 'I la teva?'


ADRIÀ: 'Vint..., quasi vint... La meva mare... -no ho haig de dir, que si no, s'empiparà- és més gran, és setentera...'


-'I com és?'


ADRIÀ: 'És una dona de bronze, com aquesta' (m'assenyala l'estoig).


-'M'ha agradat molt el disc. Sembla que amb cada cançó la coneixes una mica, a ella...'


ADRIÀ: 'Mira, de fet és un disc dedicat a la meva mare, no pas a les dones. Primer de tot, jo no he tingut mai una dona de propietat; què és això?, ni dona ni home, jo només he sigut propietat, de moment, de la meva mare... I no em fa res, però com que penso que això es pot extrapolar a moltes mares, és un disc dedicat a les mares... I les mares fan nens i nenes. Tot i que el gènere, a mi me la rempampimfla...'


-I la cançó Maria...


ADRIÀ: 'La cançó Maria, que té un cor vermell a la contraportada, és per a la meva mare, però també és per a totes les mares. També hi ha aquí una feminitat amb la mariahuana, perquè jo no estic en absolut en contra de la maria...; sé que a mi m'han recomanat que no ho faci perquè me'n vaig massa de l'olla i no em van bé per la veu, com els puros...'


- Vaja, això ja és més complicat...


ADRIÀ: 'Però jo em trobo perfectament bé, penso que tothom ha de saber el que li va bé i el que no li va bé. Jo puc beure mitja ampolla de vi i no em passa res, i hi ha gent que en beu dues copes i... es posa perillosa'.


-Com jo... Jo no em poso perillós, jo em poso... bé.


ADRIÀ: 'I fumar tampoc em va malament, però em poso massa metafísic... Ara, a l'hora d'anar a dormir, sí que em va bé, a mi... '


- En el teu cd escrius 'A les Maries, les costelles que mai falten...'; què vols dir, amb això?


ADRIÀ: 'Una mare cuida deu fills i deu fills no cuiden una mare... Jo m'he sentit tan emmarat com emparat. Quan jo no vaig estar satisfet de ser allà on era, que ara sí que ho estic, també la vaig cagar com tots, tots ens hem queixat de ser allà on som. I jo personalment els retreia aquesta qüestió, perquè això és lícit. I vaig dir: ¿què cony, on m'heu ficat, cabrons de merda? Però rectificar és...'


-De savis?


ADRIÀ: 'No de savis, sinó de bones persones, i no dic que jo sigui bona persona..., ho intento, almenys. Jo vull dir que, si jo no ho vaig fer abans, va ser perquè jo estava malament; i, evidentment, a qui donaràs...? Doncs als que t'han fotut aquí, en aquest percal, tot i que ells no en tenen cap culpa tampoc... Un pare i una mare han d'intentar lluitar pel fill, però un fill també ha d'intentar lluitar pels pares...'


- O sigui, que aquest disc és pot entendre així, com una mena d'agraïment...


ADRIÀ: 'Totalment. El primer disc, Pepalallarga (1997), va ser una manera d'explicar que jo ja havia triomfat; el segon, L'hora del pati (1999), és un homenatge a les arrels, a la nostàlgia. I en aquest últim senzillament pico fort, és el triangle de les Bermudes. És la meva mare, el meu pare i jo, i evidentment tota la família que ha crescut. I aquí també hi entra molta més gent, aquí hi ha totes les mares que utilitzen aquesta premissa: Ets la queixa de les queixes (alerta, això va dirigit als fills), ets soferta, mai no et queixes'.


- Doncs la meva mare es queixa...


ADRIÀ: 'Sííí, si són una llauna; però realment una mare mai no és queixarà del fill, ni el posarà en dificultats, ni farà l'orni. I compte, que la meva mare no és cap santa. Quan la meva mare pica, també pica. No pas en el sentit violent, sinó en el sentit de..., s'ha de fer això i es fa. És recta'.


-Però com diu la cançó, també té el cor molt tendre...


ADRIÀ: 'És que la meva mare té la tàctica de fer ziga-zagues. De vegades s'aconsegueixen les coses així. El meu pare és més com el Loquillo, no? Va a aixafar raïm i al final potser li acaben aixafant el cap a ell. El meu pare és molt bona persona, la meva mare també. La meva mare diu que hi ha més bones persones que d'altres, no pas bones ni dolentes... Però és veritat.'


-He llegit que hauries volgut que tot fos una mateixa cançó, en una mateixa pista...


ADRIÀ: 'Sí, sí, és que és una pel·lícula. Vaig trucar al Quimi i l'hi vaig dir. Al tio li va encantar la idea, però va dir: "no; més pedres sobre el teulat, no". Si no sortim als Quarenta amb cançons de 3 minuts, imagina't-ho amb les de 45. Bé, ni ganes. Passa que a Girona, si no estàs als Quarenta, no sones, no hi ha res més.'


- Potser que hi anem a muntar una ràdio alternativa, no?


ADRIÀ: 'Mira, jo tinc molts de milions de deutes, no ve d'un.'


- Com ha evolucionat aquest disc?


ADRIÀ: 'Gràcies a l'habilitat del Quimi i de tot l'equip, hem anat de cara al gra. Jo portava el títol i les lletres de les cançons gairebé acabades, perquè una mica d'inspiració final s'havia de tenir, perquè sempre acabes rectificant coses. I una de les habilitats del Quimi com a productor és que ens va ajudar a no repetir-nos i a fer un tercer disc diferent dels altres.'


-Parlem del Quimi Portet?


ADRIÀ: 'Tothom parla molt bé del Quimi musicalment i jo ho corroboro. Penso que jo també li he aportat coses a ell. Ho espero, vaja. Però la cosa que li valoro més, la que m'ha ensenyat més, és la part humana. Per a mi és una bona persona, això és el més important. I m'agrada que les coses ens les diguem a la cara i discutim molt poc.El que més m'ha ensenyat és a millorar com a persona...'


- Musicalment, com has evolucionat amb aquest nou treball?


ADRIÀ: 'Com a instrumentista he fet un pas més endavant. He après molt.'


-Per què dius que les estàs passant putes?


ADRIÀ: 'No, no, jo estic de puta mare. En això hi ha una mala interpretació, sense ganes de fotre'm, perquè l'Esteban (periodista de La Vanguardia) m'aprecia. Jo he triomfat fa molts anys, ara estic de puta mare... Això que diuen del Rivaldo, que ha guanyat mil milions i té depressions, jo ja ho he passat abans.
Quan no guanyaves res...Tampoc no guanyo res ara...'


- Per què cantes en català si dius que la música en català no interessa?


ADRIÀ: 'Jo crec que interessa i crec que hi ha gent que li agrada. Jo no sóc ningú per dir-ho, ni sóc bon empresari ni entenc en institucions, però crec que s'han fet malament les coses. Jo penso que aquí neixen coses interessants, però si només hi ha proteccionisme i la cosa es queda aquí, al final tot queda en un foc d'encenalls. Ens anem autoenterrant. Perquè està bé que vinguin noves generacions, però també que tinguin projecció...'


- Per curiositat, què t'ha dit ta mare d'aquest nou disc?


ADRIÀ: (S'aixeca emocionat) 'Ara et faré un petonàs. Aquesta m'ha agradat molt... Ma mare no m'ha dit res, no sé si l'ha sentit (riu com un nen). Sí, sí, i tant que l'ha sentit. La meva mare és la guanyadora del concurs que farem del Tomb, que és una cançó que cantava ella. Faig un concurs en què convoco totes les dones -si són mares millor, i si són prenyades també- a venir a cantar la cançó del Tomb, o la que vulguin del disc, però que sàpiguen que el concurs està arreglat, que la guanyadora ja hi és: és ma mare.'



Entrevista realitzada per Esther Latorre i publicada a la web http://deria.net/tem0303_mus_adria2.htm