Umpah-Pah és el rock carnal, fetiller, sàtir... el rock per a final de segle: el rock promiscu. Retornen a les arrels de grups com Waterboys, U2, Van Morrison o els Stones, per arrossegar-les a conèixer el Mediterrani. Tot plegat el mestissatge musical, reggae i flamenco inclòs, però amb l'esperit seductor difuminat entre un ambigu pessimisme. De grunge n'hi ha una bona dosi.
Un Toulousse Lautrec i un Gabriel Dante Ferreri embolcallen aquest doble treball d'Umpah-Pah. Dos discos independents, pintats amb una sensible agressivitat, amb una ironia surrealista, amb una ambivalència premeditada.
"Bordell és més eclèctic, mentre que a Triquiñuelas al óleo les cançons van molt més interrelacionades."
"Titular un disc és com un cromatisme més dins d'un quadre. És el retoc final, un detall més a tenir en consideració."
Les noves cançons d'Umpah-Pah són riques en onomatopeies, hi ha veus que fan l'amor amb les guitarres, un recitat budista a "Testarudez", la versió en basc d'un tema dels Itoiz, frases en francès i anglès i aquesta tendència innata de l'Adrià de fer més creïbles les seves lletres amb sorprenents interpretacions que van des del falset del "903" a l'esgarrapada profunditat de "Set de nit", passant pel posat castís d' "Entre tú y tu yo" o el to aflamencat de "Gitanillo de Tiana".
"És una manera de posar les cançons al seu lloc i sentir-t'hi bé. El to de veu ha d'anar molt lligat a la lletra de la cançó, això facilita el diàleg amb l'oient. Per exemple, al "Gitanillo" no preteníem apropar-nos al flamenc, sinó ironitzar una mica amb aquest to echao pa'lante."
A l'Adrià Puntí no li agrada gaire parlar del significat de les cançons. Gaudeix trencant el cap dels oïents i, si cal, confonent-los, perquè "acotar una cançó és un error. Les lletres són molt ambivalents i això permet que cada persona les assimili a la seva manera. Pots donar la llibertat. Pots donar la llibertat absoluta pequè tothom se'n faci el seu propi plantejament."
Les temàtiques continuen sent les contramentides, hipocresies i jerarquies. Lletres tristes, iròniques, grises, ambigües, surrealistes... Un cop més sorgeixen els deu anys d'educació lasaliana de l'Adrià. "No és que anem contra la religió, sinó que a la nostra manera, intentem fer trontollar aquests fonaments que considerem una mica corcats."
A l'hora de compondre l'Adrià compara la seva tècnica amb fer un trencaclosques. "No es tracta de fer la música i després posar-hi la lletra. És com fer un puzzle, de mica en mica hi vas posant les fitxes. Et bases en una musicalitat. A vegades la lletra és la que et dóna la música, la melodia, tot i que també alguna vegada pot ajudar en els temes. Normalment faig primer la melodia i després hi afegeixo la lletra. Tinc una idea conceptual de la lletra i després la vaig trenant cap al so musical que tenia al cap."
Umpah-Pah procuraran engrandir la seva tribu i no tenen por de rebre el rebuig dels que els seguien fins ara per haver enregistrat onze peces en castellà, perquè "partim de la premissa que la gent no ens ha acceptat perquè cantem en català sinó per la nostra proposta artística. La gent que es basi únicament en el fet lingüístic no entén ni ha entès mai el que és Umpah-Pah."
Estilísticament ocupen un espai propi, eclèctic però coherent. "Crec que se'n pot considerar un grup de culte, per bé que la frontera entre el culte i les masses és un misteri".
(Entrevista realitzada per ENDERROCK-any 1996)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada