EL CABARET DE LA CAPMANY

Intèrprets: Teresa Gimpera, Adrià Puntí, Marta Bayarri, Xavi Estrada, Víctor Iturrioz i Oriol Vilajonosa.
Direcció d'actors: Mingo Ràfols.
Idea, guió i direcció: Lluís Marrasé.
Barcelona. L'Espai, 3 d'octubre.



El cabaret de la Capmany és “un musical per als qui no ens agraden els musicals”. Un recorregut atípic per dues cares de l’escriptora: la intel·lectual i compromesa, però també la divertida i apassionada, tal com es demostra en la recreació d’una entrevista radiofònica en què recorda la seva relació amb Jaume Vidal Alcover, la passió pel teatre... Les paraules de Capmany tornen a reviure gràcies a l’actriu i exmodel Teresa Gimpera, que va debutar als escenaris amb Ronda de mort a Sinera la temporada passada i que fins ara no s’ha atrevit a fer teatre perquè “gairebé tothom pot fer d’actriu de cinema, però de teatre no”. De fet, ella va conèixer l’escriptora. Ahir recordava que encara guarda una fotografia del dia que van anar juntes a veure on es construiria la futura Vila Olímpica.
Dirigit per Mingo Ràfols, "El cabaret de la Capmany" se serveix d’una selecció de nou temes escollits d’entre els més dels quaranta que Capmany va escriure al llarg de la seva vida i que van interpretar al seu temps músics com ara La Trinca i Guillermina Motta.
Sobre l’escenari, Gimpera estarà acompanyada per les genialitats d’Adrià Puntí, que interpreta un pianista fracassat, mentre que els ballarins Marta Bayarri i Xavi Estrada representaran les coreografies de Víctor Rodrigo. Si la primera part d’ "El cabaret de la Capmany" se sustenta en un monòleg que a Gimpera li ha costat Déu i ajuda de memoritzar –“han estat mesos i estava tan obsessionada que memoritzava fins i tot els anuncis que veia pel carrer!”–, la segona part té com a eix central la participació d’Adrià Puntí, que ahir recordava amb carinyo “un personatge de qui a casa sempre se n’havia parlat”. La seva feina, a part d’ajustar-se als temps que li marca Ràfols, ha estat la de posar al dia “els anacronismes musicals” de les cançons.

(Redactat per Marta Monedero pel Diari Avui)



De vegades la crítica actua contra la voluntat. Un no ho vol però, sincerament, no queda més remei.
El cabaret de la Capmany és un dels casos més incòmodes amb què m'he trobat en els últims anys. Sobre l'escenari es veuen les il·lusions projectades dels seus creadors, en especial les d'en Lluís Marrasé, que en deu haver passat de tots colors escrivint uns monòlegs que, en definitiva, són el millor de l'espectacle. En canvi, la sinergia necessària que ha de clavar-se a la pell dels espectadors desapareix reiteradament per altres motius que els de la manca de rodatge o els inevitables nervis de la nit d'estrena.
Aquest "musical per als qui no els agraden els musicals", com l'ha definit l'autor, és un espectacle que alterna les intervencions teatrals amb cançons que adopten un paper separador d'una trama pensada per descobrir la personalitat de Maria Aurèlia Capmany. Teresa Gimpera, en el paper de l'escriptora, s'esforça en la difícil tasca del monòleg sense poder evitar entrebancar-se o patir lapsus de memòria i se supera quan comparteix escenari, en especial amb un locutor de ràdio que li dona rèpliques i li facilita l'actuació. Llàstima que, en aquesta mateixa escena, sens dubte la més dinàmica, tot s'allargui innecessàriament amb uns anuncis pregravats que trenquen el fil d'atenció.
Un punt i a part mereix Adrià Puntí, que sembla no acabar de trobar-se còmode en la textura de l'espectacle. Interpreta les cançons portant-les a l'extrem més xocant, en la constant de donar sempre el seu toc personal més extremista. Gesticula, es cargola i canta, amb la veu més trencada que mai, com si al darrere tingués una banda com els Umpah-Pah: rockerament sobreactuat. Aquest esclat de passió continguda -que tan bé executa el mestre Tom Waits- contrasta directament amb la subtilesa de les paraules posades en boca de Maria Aurèlia Capmany. I el resultat és una taquicàrdia rítmica que deixa l'espectador tan congelat que de vegades li costa d'aplaudir.
Cal esmentar les coreografies gestuals creades per Víctor Rodrigo que posen salsa a cançons com El canonge de la Seu i Els tres tombs de San Anton. Dos temes dels vuit que sonen, la gran majoria amb lletra de la mateixa Capmany i del seu marit, Jaume Vidal Alcover, algunes de les quals van ser gravades per La Trinca.



(Crònica escrita per J.M. Hernández Ripoll al diari Avui)

1 comentari:

La Princesa dels ulls tristos ha dit...

El teatre es va omplir amb la meitat del seu aforament, i entre el públic algunes cares conegudes.
Es veia una Teresa Gimpera poc natural, degut a l'esforç per recordar les paraules del llarg monòleg que havia d'interpretar durant gairebé tota l'obra, tot i així no em va defraudar. I a en Puntí se li notava molt il·lusionat amb la representació, però potser portava a l'extrem el seu personatge, exagerant-lo a vegades massa...
El conjunt en sí era, si més no, peculiar...