FREQÜÈNCIA MODULADA - ENTREVISTA A ADRIÀ PUNTÍ - PRESENTACIÓ DISC 'L'HORA DEL PATI'

Adrià Puntí ha sortit al pati de l'escola i s'ha trobat amb una claror d'idees que li ha permès espolsar-se part de l'histrionisme del seu debut en solitari. L'hora del pati, el nou disc, que presentarà en directe a Barcelona el 18 de desembre a Luz de Gas, és el fruit de la col·laboració amb Quimi Portet i una obra envoltada de regust costumista.
Ferm en el terreny de les realitats, Adrià Puntí ha demostrat amb prou insistència per desautoritzar les conjectures que és músic i artista (perquè no sempre totes dues coses van plegades), de manera que les irregularitats dels seus discos són tan anecdòtiques com convincents les virtuts. És una qüestió de matissos, discriminatòria i necessària.
En la conversa mantinguda amb Adrià sobre el seu segon disc en solitari, L’hora del Pati, fins i tot hi apareix santa Teresa de Jesús en un apunt de misticisme. Només minuts després d’afirmar que de tantes hores com hi passa, al seu cotxe només li falta “un bon lavabo i un llit ben parit”. Una bona estona després de considerar que jugar als indis de petit suposava ja una activitat artística. Tres detalls per dibuixar un Adrià de carn i ossos que prescindeix de tòpics per encarrilar la conversa. El seu imaginari ric l’autoritza a deixar passar el carro dels discursos tòpics: no li calen apuntador ni estereotips. Ni li cal utilitzar l’histrionisme i l’estranyament com un recurs estètic. L’hora del pati transpira frescor i una sana atmosfera costumista immune a la nostàlgia. Puntí viu i observa, compon i interpreta. Escolta i respon.


- Et sents artista?ADRIÀ: Potser sí. Realment el que m’agrada és crear, inventar històries, móns que m’ho facin passar bé. De petit jugava a indis i per a mi era igualment una activitat artística. Penso que tothom té aquest vessant, però es tracta que et faci trempar no. Hi ha gent que prefereix fer quadrar els números i aquestes coses; jo també ho he de fer , perquè, si no, seria tonto, però, la veritat, no m’agrada tant.

- El mite de l’artista turmentat, sensible, dolgut... Te’l creus? ADRIÀ: No. Jo penso que tothom pateix molt, per moltes coses. És veritat que aparentment hi ha gent més sensible que una altra, però de vegades l’aparença no es la realitat. N’hi ha que aparenten fredor i per dins estan coent de mala manera. De vegades jo em sento així.

- I aprofites aquesta ebullició? ADRIÀ: Depèn del moment, perquè considero que no tota la creació s’ha de basar en els moments crus o aniríem sempre pel mateix cantó, que no és gens interessant. Si realment ets un bon creador, tens fredor per veure les coses.

- Les teves veus a L’hora del pati sonen mesurades en comparació amb les anteriors. Has volgut modular la veu conscientment? ADRIÀ: Una mica he domesticat la bèstia. Penso que cada disc és una història i no suportaria repetir-la. Per això sempre intento ensenyar nous registres, noves vies, i en aquest cas mostro una austeritat que, la veritat, primer em feia sentir una mica estrany, perquè solc tendir a complicar. Me’n sento molt satisfet, el resultat potser és més intel·ligible, tot i que de marcianades n’hi ha.

- Altres músics tenen tics i no els acaben de domesticar mai. A L’hora del pati hi ha una clara ressonància de Quimi Portet. ADRIÀ: El segell del Quimi hi ha de ser i no em molesta que em diguin que hi ha posat cullerada. No n’hi ha posat una, n’hi ha posat deu! Jo hi he posat l’olla i ell les cullerades que li han vingut de gust, a ell i a mi. I tan en posa ell com jo, i és evident que ell té una manera de tocar, com jo tinc una manera de tocar i cantar.

- Manifesteu un respecte mutu. ADRIÀ: Després de tres anys, a més a més de la relació professional ens hem anat coneixent millor, i això s’ha transmès en el treball, crec que positivament.

- En el nou disc s’hi percep una tasca molt interessant pel que fa a les lletres. Si fossis filòleg semblaria un treball intencionat a nivell de recuperació d’un lèxic que potser s’està perdent. El resultat té un punt costumista, que no és folklòric, però tampoc falsament modern. ADRIÀ: De vegades m’han acusat de tenir un lèxic complicat i elitista. Jo penso que d’elitista, res de res, en absolut. Al contrari, és un lèxic del poble, de la gent quotidiana, de sectors del nord i del sud de Catalunya, perquè una de les sorts de ser cantant és que aprens molt d’altres sectors, regions i ciutats. Són frases del poble d’abans i em sento orgullós d’incloure-les, i no de manera gratuïta, perquè estan dintre d’un context i d’un concepte. M’ha encantat recuperar-les, contribuís que es mantinguin, perquè em sap molt de greu que es perdin. Com allò de “et conec herbeta que et dius marduix”, que es diu tant a Terrassa com a Girona, però molta gent en desconeix el significat.

- Quimi també utilitza un llenguatge peculiar. ADRIÀ: El trobo molt bon lletrista i tenim punts de connexió. Hi ha gent que desconeix la seva faceta en castellà a El Último de la Fila, amb un munt de lletres precioses.

- A L’hora del pati també hi ha moments sublims, com quan cantes “t’estimo tant que avui faré el pi”. És sensacional! ADRIÀ: És de les meves preferides! La trobo hiperromàntica. Jo he fet el pi per entusiasme, ho trobo preciós. I té una ambigüitat.. No vull entrar en termes eròtics, però...

- Una diferència fonamental entre unes lletres especials i unes lletres ordinàries és aquesta dualitat de lectura, l’ambigüitat en els enunciats. ADRIÀ: Però s’ha d’entendre que h ha gent a qui no agrada aquesta estètica i prefereix les coses clares i netes, sense dues lectures.

- El títol del disc té un a veure més costumista que de nostàlgia, de recuperació d’olors, colors i sensacions quotidianes de la infantesa. ADRIÀ: Davant de tanta informació informatitzada i de la moguda aquesta de la licra, jo no em caso amb cap estètica concreta. Em venia de gust fer alguna cosa més clara, neta, potser més clàssica, i vaig pensar que aquest títol donava modernitat al disc. És el primer títol que reflecteix una mica la globalitat del contingut, mentre que abans solia escollir els títols sota criteris més estètics.


- Abans eren títols més efectistes, d’allò de saber-se artista... ADRIÀ: Jo no diria això. En temps d’Umpah-Pah érem molta més gent i la idiosincràcia del grup dificultava el consens global. Estar en solitari m’ha permès posar un nom més acotat.

- L’Adrià Puntí del directe sempre m’ha transmès la sensació que és un músic amb un dubte raonable constant; que treballa, diguem-ho sense embuts, en pilotes davant del públic, recorrent assiduament a la improvisació. ADRIÀ: És un risc que m’agrada , que m’excita.

- Un risc premeditat? Quin punt de por i de consegüent sortida endavant hi ha en tot això? ADRIÀ: La por sempe hi és. Potser sóc una mica massoca perquè aquesta sensació de vertigen m’agrada, tot i que s’ha de diferenciar entre les actuacions en solitari i les que faig acompanyat de banda, en què no és tan lícit, perquè podria fer anar malament els altres músics. Però vaja, amb l’Adrià sempre hi ha un punt d’improvisació, i ells ho saben, és clar que s’ha d’acotar una mica si vull evitar que sigui un guirigall.


- Sents també vertigen quan treballes en una cançó i estàs a punt d’acabar-la? ADRIÀ: Cada vegada me’n surto millor. En un principi hi havia molt de llançar-me, i de vegades en sortia bastant escaldufat.


- Repassant la teva trajectòria amb perspectiva , consideres que tendir a formes més ortodoxes que et fan sentir millor és una manera de polir-te com a artista?ADRIÀ: Li passa a qualsevol artista. Vas temptejant i de vegades sents alguna cosa, i no voldria posar-me metafísic, que et diu que has de seguir en aquella direcció. És una cosa, un algú, que no veus. És una de les sensacions en què és disfruto de la vida, quan apareix aquesta cosa que ni saps d’on surt i t’està dient que has de tirar per aquí. Tot això sembla una mica una història a l’estil de santa Teresa de Jesús, amb una mena de misticisme que de vegades em fa por i tot.

- Acceptes que sobre un escenari tens un punt de demagògia i de cinisme? A
DRIÀ: De vegades em foto de mi. Hi ha concerts en què alguns aspectes escapen al teu control, com quan m’entrebanco amb el peu del micròfon i en comptes d’amoïnar-me em ric de mi i aprofito la circumstància per jugar. De vegades la gent es pot sentir fumuda per un comentari meu, però realment de qui em foto és de mi.



(Entrevista realitzada per Santi Mayor Farguell al Rock & Clàssic – 3 de novembre de 1999)