AMOR DE MARE

Apareix a la redacció de R&C amb un gravat fet en bronze de la mateixa imatge que il·lustra la portada del seu tercer disc. És Adrià Puntí i als seus braços hi porta Maria, la seva mare. No se’n desprèn ni un instant. Ni tan sols durant la perillosa sessió fotogràfica, ja que a la dreta de la imatge hi ha un buit de set pisos d’alçada, sense camió de matalassos a baix de tot. Afortunadament ningú pren mal i, per tant, arriba el moment de prendre unes cerveses a compte de la partida de promoció que inclou el preu de tot disc. Maria, el tercer fill discogràfic de Puntí, és el motiu de la conversa. Parlem de Maria, la mare, de Gerard (Quintana), (Enrique) Bunbury i Txe (Arana), els cosins, i de Quimi (Portet), el tiet.
-La pregunta no pot ser més evident. Per què la teva mare surt a la portada del disc?
A.P: Hi surt perquè li dedico tot el disc a ella, i també al meu pare. Perquè el meu pare ha fet el dibuix.
-¿És un dibuix a partir del gravat que tens entre les mans?
A.P: No. El gravat és posterior. Però l’important és el disseny. N’estic molt content perquè hi he col·laborat gairebé en tot, mentre que altres vegades donava les idees per telèfon però no ho podia controlar. Aquest cop he buscat una mica un punt renaixentista.
-En la línia dels gravats de Leonardo da Vinci?
A.P: Sí. I també hi ha un homenatge a les dones d’aquesta generació. Però tampoc és que sigui un disc dedicat a les dones. És un disc dedicat a la meva mare. La resta s’ho han tret de la màniga. I el que no suporto és el que algú ha dit, que es referia a les dones de la meva vida. Jo de dones no n’he tingut cap, i menys en propietat.
-A més del disseny i a part de la música, has fet alguna cosa més, com ara videoclips?
A.P: Sí. Perquè m’agrada. De fet, jo vaig començar en dibuix i audiovisuals, però per a o per b va aparèixer la música i m’hi vaig ficar de cap. Però no em considero músic, em considero una persona creativa. Per a mi fer un vídeo és com fer música, un quadre o el disseny del disc. Tot té a veure.
-Centrem-nos en la música. ¿Et sobta que parlin de tu com el cantautor Adrià Puntí?
A.P: No, m’ho diuen de fa temps. I trobo que és encertat. Cantautor? Sí. Músic? No ho sé. Hem canviat el xip que hi havia fins ara, que el cantautor era un senyor amb una guitarra que feia unes lletres i unes músiques amb unes connotacions especials. De fet la paraula ja ho diu, canta-autor, que crea cançons, que fa musiqueta amb melodieta i lletreta, sense pretensions, uns amb un caràcter i altres amb un altre.
-Quimi Portet també és un cantautor?
A.P: Sí. Entre altres coses és un bon cantautor, creador i músic, perquè tot va molt lligat.
-Fas una versió seva, Flors i violes, que sortia al seu disc Hoquei sobre pedres i en la qual ell toca la guitarra.
A.P: Me l’ha regalada.
-Al disc hi ha més col·laboradors, com Gerard Quintana, que canta a De muda en muda.
A.P: Hi ha una anècdota divertida amb això, perquè jo li vaig proposar que migcantèssim aquesta cançó, quan encara no tenia lletra, però al final no va poder ser. I un bon dia es va presentar a l’estudi i de puta llet jo estava cantant aquest tema. Així que hi va posar veus.
-Com has convençut en Bunbury per cantar en català?
A.P: No el vaig convèncer. Ell s’hi ha fotut de cap.
-Fa anys deia que cantar en català era limitar-se.
A.P: I té raó. I qui no ho cregui... Però jo sóc obstinat.
-Cada cop teniu més relació musical. Feu concerts junts, com el del Grec o el de l’aniversari de l’Avui.
A.P: Sí. Jo el segueixo i ell em segueix. Ens vam trobar per casualitat i va ser un amor primera vista. Jo l’havia seguit amb Héroes del Silencio, però no era el meu grup. Però l’Enrique em feia aixecar les orelles, encara que el seu primer disc en solitari no m’agrada gaire. No l’he paït mai. Els altres dos els trobo molt bons.
-I què em pots dir de la Txe Arana?
A.P:Que ha fet molta més feina al disc de la que es veu. Ella farà un disc, o almenys jo l’animo a fer-lo. Tinc moltes ganes que ho faci, encara que s’ho ha de currar. Afina de puta mare, té una veu de collons i un feeling que costa trobar en les col·laboracions.
-Trobes que el disc és desbocat?
A.P: Crec que aquest és un dels discos en què estic menys histriònic amb la veu. No sé si et refereixes a alguna cançó.
-A Flors i violes, per exemple.
A.P: Ah! És que aquesta ho demanava, no tot són flors i violes! I no podia fer el mateix que ja havia fet el Quimi...
Al mercat discogràfic hi ha el costum d’atorgar premis en forma de discos de minerals valuosos. Són els coneguts discos d’or i de platí. Esclar que aquests
premis s’atorguen en relació a la quantitat de còpies venudes d’un disc en concret i en cap moment s’avalua la qualitat tècnica del disc, la lucidesa de les lletres, la bogeria del seu intèrpret, l’encert en la tria dels instruments o qualsevol altra de les 40.000 variables que fan que cada disc sigui diferent que un altre. Adrià Puntí, però, sembla haver trobat la solució amb un nou premi. És el disc de bronze, guardó que s’atorga el mateix músic a les zero còpies. I n’està tan cofoi, d’aquest guardó amb la imatge de la seva mare, que el prem entre les mans contínuament! Veient l’amor filial amb què s’arrapa al trofeu, un es pot imaginar com és aquest artista. Podríem donar-ne aproximacions físiques: alt, prim i amb un conflicte permanent amb els cabells. Però realment això no té gaire interès. Se l’intueix obstinat –només així s’entén que continuï treient discos–, i de les seves paraules se’n desprèn una voluntat renaixentista, ¿o potser és que va passat de voltes? D’ell n’han dit “barroc, curiós i molt il·lustrat, esplèndid lletrista i excel·lent compositor” (Esteban Linés, La Vanguardia, 23-11), i s’han reproduït paraules seves com “no sóc un geni, ni un sonat; sóc, simplement, normal” (Luis Hidalgo, El País, 23-11), mentre que la seva forma d’expressar-se ha estat definida com “desendreçada” (Sandra Gómez, AVUI, 24- 11). “Per a uns és un artista boig, penjat i despreocupat, per a d’altres és un veritable geni amb personalitat pròpia” (Marc Isern, Enderrock, n. 84): aquesta és una interessant i dicotòmica aproximació a aquest individu. ¿Però què hi ha de cert i què d’impostat en Adrià Puntí? L’únic segur és que la personalitat musical de Puntí crea interès. Serà el que vulguis, un boig barroc o un geni desendreçat, però no és cap ésser gris. Té personalitat i un disc de bronze. Què més vol? Disc de bronze Adrià Puntí.
(Entrevista realitzada per Jordi Palmer - Rock&Clàssic)

1 comentari:

Josep M ha dit...

Aquest noi es un geni, un artista. Tambe penso que si tingues un equip professionalitzat al seu voltant arribaria amb mes difusio al public. Encara que hi han genis que aixo no es el que mes els hi interesa. Felicitats per el teu treball