UMPAH-PAH : L'AVANTGUARDA DEL ROCK

Amb dos discos simultanis, Bordell i Triquiñuelas al óleo, els Umpah-Pah s’han convertit en l’avantguarda musical catalana. El seu rock promiscu, expressat de diferent manera en els dos discos, ha entrat amb força en el mercat català i sobretot en l’estatal. Bordell és més eclèctic, més en la línia dels seus darrers dos discos, mentre que Triquiñuelas és més compacte, més uniforme, més definit. Amb això, els Umpah-Pah han volgut deixar clar que la seva música està a l’altura de qualsevol banda europea, que el seu so està en el mestissatge i que poden arribar tan lluny com es proposin. No és només els discos, la posada en escena d’Umpah-Pah, és cada dia més espectacular; als seus concerts comença a dominar la sorpresa i l’atracció musical deixa un espai compartit a l’imprevist. Umpah-Pah són originals, la seva proposta ha estat suficientment matitzada per revisar coses i donar-los-hi una visió diferent, la seva, la que respiren aquests gironins. Amb Bordell i Triquiñuelas…, els Umpah-Pah han començat el camí de les Espanyes, i de ben segur que els anirà molt bé, ja que tant un disc com l’altre tenen prou força musical i prou atractiu per seguir tota mena d’espectadors, per més reticents que siguin. La proposta d’Umpah-Pah és sobretot fresca i original i entra la mar de bé des del començament. Pels 23 talls dels dos discos passen gent tan dispar com Waterboys, Rolling Stones, Bob Marley o Van Morrisson, entre d’altres. Una melange com aquesta només podia funcionar si se’n treia el suc adequat i els Umpah-Pah ho han fet.
(Crítica escrita a la revista Enderrock)