EMBADALITS AMB EL RITME DE LA FELICITAT

Umpah-Pah. L'Espai. 3,4 5 i 6 de juny de 1993.


Umpah-Pah és màgia i encant. Umpah-Pah és la dansa de la vida. Umpah-Pah és música ben feta i de debó. Les sessions memorables que van protagonitzar al teatre de l'Espai van servir per confirmar l'excel·lent moment de la banda gironina, en la línia creativa i també en la vessant interpretativa. Els set indis de la tribu van sorprendre tant aquells que els veien per primera vegada com els seus fidels seguidors, en un concert en què es van vestir de respectuosos beatniks, primer i de hippies, després. La poesia i el seu ritme provoquen un orgasme permanent, sigui amb els seus temes de negre i gris o amb les versions de mil colors dels seus il·lustres preferits. Ens trobem davant el conjunt més original, inconvenient a lluir cresta, perruca, i pintallavis. Amb dos elapés al mercat i un mini-compact-disc, aquest conjunt de la Vall de Sant Daniel té un profitós camí per recórrer, que no sé qui pot tòrcer. Umpah-Pah és el que no hi ha. Sí senyor Adrià!
(Crònica escrita per Xavi Sputnik a la revista ENDERROCK)


Umpah-Pah. L'Espai, sessió especial. 5 de juny de 1993.
Davant de l'Espai de Dansa i Música de la Generalitat grups d'adolescents esperen amb l'entrada a la mà. Són les invitacions que TV3 ha regalat als seguidors de la sèrie francesa Borinots que han contestat correctament a una pregunta. L'Adrià Puntí i els seus companys s'enfronten a una audiència més jove del que és habitual, i en un marc també diferent. Els nois i noies, els nens i nenes, s'asseuen disciplinadament a les butaques de l'antiga Filmoteca, i l'espectacle comença. La foscor de l'escenari dóna pas a un decorat tropical. Els músics irrecognoscibles sota les perruques i indumentària dels anys setanta, es situen. L'Adrià apareix amb un vestit jaqueta negre, mitges, perruca de senyora. Coqueteja, escandalitza, saluda: "Bona nit, cargols i cargolines. Hola xuxú!" Els pocs pares de criatures que hi ha a la sala miren sorpresos l'exhibició transvestida. La música engega, i és imparable. Temes de Raons de Pes i de Bamboo Avenue, els seus dos discos, es combinen amb versions: "Fire", "New Year's Day" i de Van Morrison, Bob Dylan, Lou Reed.. Al final, la major part del públic accepta la invitació de Puntí i molts s'aixequen dels seients per ballar sense restriccions. "La catximba i els rostolls d'Angelina", sol·licitada inevitablement, és l'últim tema del concert. El cantant volta pel pati de butaques, seguit pel públic. Adrià Puntí, improvisat flautista d'Hamelin, i els altres Umpah-Pah, s'acomiaden. L'actuació només ha durat una hora, però la gent marxa satisfeta. Els Umpah-Pah continuen sent uns dels grups més interessants que hi ha, i una ració de música encara que sigui petita, sempre val la pena.
(Crònica escrita per Agnès Rotger a la revista ENDERROCK)