UNA ELÈCTRICA I FERMA POSADA A PUNT

El músico de Salt inició en '97 su carrera en solitario tras la disolución del mítico grupo de Girona Umpah-Pah. En estos seis años ha lanzado tres discos bajo el sello Picap: “Pepa la llarga i...”, “L’hora del pati” y “Maria”. En cada uno de sus álbumes, en los que ha contado con la colaboración de Quimi Portet (ex-Último de la Fila), Puntí imprime su peculiar y chispeante creatividad musical acompañada de, sin exagerar, las mejores letras del panorama actual de la música en catalán. El concierto en la sala Apolo del próximo 26 octubre forma parte del Tour Mai Tenkis. Cabe destacar que ya le precedió otro concierto este verano en la misma sala. Pero mientras que en aquél Adrià Puntí repasó toda su trayectoria en solitario, ahora se va a centrar en el último disco “Maria” (título que, a parte de remitir a lo que todos adivinamos, pretende ser un homenaje cariñoso a su madre). En este recital sin duda Puntí va a certificar otra vez más el camino particular hacia la madurez musical, avalada en septiembre pasado por los críticos mediante el Premio Puig Porret otorgado en el Mercat de Música Viva de Vic '03.


Una elèctrica i ferma posada a punt.
El català va presentar el seu millor disc amb un imponent i, quasi, quasi, centrat directe.

LOCAL: Apolo
DATA: 26 d'octubre de 2003

Adrià Puntí n'ha vist de tots colors. De liderar un grup que gairebé es cola a l'elit dels quatre genets del rock català a malviure en solitari com un anàrquic i descentrat franctirador. I, de sobte, surt amb un Maria que justifica per primera vegada que és tan bo com feia anys que s'esperava d'ell. I no només això. Malgrat la fama d'imprevisibles que tenen els seus directes (i no precisament en el millor sentit del terme), torna a Apolo i firma una corrosiva actuació capaç de deixar sords i muts tots els seus companys catalans de viatge.
L'estridència i el caos interpretatiu han estat camins àmpliament explorats per Puntí des que va dissoldre Umpah-pah, però diumenge, amb el suport d'un ferm i sec trio, el cantant va trobar un punt intermedi ideal. La banda exposava les cançons amb contundència i parquedat i Puntí s'hi recolzava amb el seu habitual desordre mental. Caminava sobre la corda fluixa, però aquesta vegada la corda era més gruixuda i d'aquesta manera es va mantenir en equilibri durant més d'una hora. Tot un rècord. Allò era rock al límit del precipici. Un rock irat i desafiador, insà i incomparable, escopit a boca de canó i amb l'habitual punt de deliri. Una gran exhibició d'histèria elèctrica que va tenir el principal actiu en unes cançons (les del pletòric Maria i les millors dels seus dos anteriors discos) que a Apolo van sonar amb una força inusitada. Sí, era l'Adrià Puntí de sempre, trapezista de si mateix, inintel.ligible, jeroglífic, desenfocat i tota la pesca, però miraculosament suspès en una xarxa de seguretat invisible.Va seure al piano per reinventar el Sí d'Umpah-pah. També va versionar el Flors i violes de Quimi Portet -present a la sala, com Manolo García- i, ja en els bisos, va balbucejar una paròdia de Bob Dylan amb versos de l'Aserejé. Per alguna banda havia d'explotar Puntí després d'un bolo tan rodó. I d'alguna manera havia de convèncer els seus extasiats fans que allò s'havia acabat.

Crònica redactada per Nando Cruz publicada a l'edició del 28 d'octubre de 2003 de El Periódico.