ENTREVISTA A UMPAH-PAH



Umpah-Pah ha protagonitzat una de les carreres més fulgurants de l'última generació del rock cantat bàsicament en català. Els seus membres havien pertangut a diverses bandes que mai no van conèixer l'èxit. Com a Umpah-Pah, però, han aconseguit reeixir amb molta rapidesa en el saturat mercat del rock en català, tot i que la seva proposta musical sembla, aparentment, menys comercial que la de moltes altres formacions. La gran virtut d'aquest grup de Girona és, potser, la seva voluntat d'eclecticisme, de fressar camins molt variats, de no repetir-se sempre en un mateix estil i d'aportar una visió de cromatisme en un context musical que sovint ha estat qualificat de monocolor. Una bona part de la crítica especialitzada ha vist Umpah-Pah com a un dels conjunts catalans amb més futur, juntament amb Kitsch. La fugida de Sopa de Cabra de l'editora Salseta Discos deixa Umpah-Pah en una situació privilegiada en l'ordre de prioritats del segell discogràfic que primer va catapultar les bandes de rock en català.


-Umpah-Pah té fama d'haver estat un grup que ja va entrar amb bon peu des del començament, com recordeu aquells inicis?

JORDI: El grup va néixer a la Rasa, un barri discriminat, de gallines, de Sarrià de Ter; un poble que hi ha al costat de Girona. Umpah-Pah va sorgir arran de l'escissió d'un conjunt que es deia Mami Oplins Band.
ADRIÀ: Llavors érem els mateixos que ara, però sense en Ramon, en Cesc i en Marc, que hi van entrar més tard. En aquella època, teníem un bateria que es deia Sebas i en Carles Alabern al saxo. Tot i que ja feia mig any que assajàvem, la nostra primera actuació va ser al novembre del 1989 a la sala Shock de Girona, coincidint amb les Fires, la festa Major. Era en un concurs que, per cert, vam guanyar.


-Sovint es parla de rock gironí. Creieu que realment existeix un vincle entre els grups que fan rock des de Girona?
JORDI: Jo em sento molt més gironí que no pas de la moguda del rock en català.
JOAN: Com que per la banda de Girona hi ha hagut sempre molta tradició d'organitzar festes d'envelat amb grups com la Salseta, ja hi ha marxa des de fa molt de temps.
PAU: En una ciutat gran és molt més difícil fer rock. A més a Girona hi ha grups que han marcat camí. Si jo, quan tenia 14 anys, no hagués vist actuar Copacabana, on hi havia gent que ara és a Sopa de Cabra, moltes coses que faig ara no les faria. Hem begut molt dels músics gironins, de tocar amb ells en jams a l'època de L'Avatraia i d'altres grups.
MARC: A Girona també tenim més camp per inspirar-nos. Barcelona és més suburbial, més d'ambient de carrer. Aquí som més hippies i podem anar a inspirar-nos a cinc minuts de Girona.
ADRIÀ: A Girona és més fàcil trobar locals per a assajar i tenir una penya que a Bacelona. També s'hi fan més concerts. Fa uns anys era al revés i era més difícil sortir al carrer a Girona que a Barcelona.
MARC: Però tot ha estat més dur del que sembla. Abans, quan tocàvem amb altres grups, fèiem balls de pijama i no ens pagaven un puto duro, tot i que començàvem a portar tanta gent als llocs com les orquestres tradicionals.
PAU: Però també va ser determinant que les comissions de les festes majors creguessin que es podia muntar una nit de rock, sobretot tenint en compte que el que s'hi feia abans sempre era tot pachanga. Com que als concerts anava gent, les discogràfiques van començar a veure que també podia ser rendible publicar discos de rock en català.


-Creieu que el boom del rock en català pot ser efímer?

JORDI: no. Ara ja hi ha una moguda feta. A més, veig molt difícil que de la nit al dia s'esfumi. La gent jove sempre té ganes de marxa.
ADRIÀ: I els no tan joves, també.


-De quina edat us agradaria que fos el vostre públic?

JORDI: De 3 a 80 anys.


-És tan variat com la vostra música, que és de tan mal etiquetar...
JOAN: Sí. És música fresca.
PAU: Hi ha qui diu que es música calidoscòpica.
ADRIÀ: Jo diria que en totes les nostres cançons hi ha un denominador comú: l'ànima. Toquem des de soul fins a blues, passant per reggae i country, però sempre amb l'esperit de ser receptius al que ens diu l'ànima. Si escoltes el nostre baix, sentiràs, per exemple, que de vegades irrita.
PAU: Segons com, és rock visceral.
JORDI: Però també és molt premeditat, en el sentit que no fas el primer que et surt. Intentem que el que toquem abans hagi estat molt elaborat.
ADRIÀ: Ens surt el que ens surt.
MARC: Tot depèn de les influències que tenim. Si en tinguéssim del rap o de la música disco, potser en faríem tecnopop.. Però com que tenim unes influències de fa molts anys, fem una música de fa anys, que només l'entén qui fa anys que escolta música.


-Amb tot i això, vosaltres, a diferència d'altres grups, heu pres l'opció d'intentar viure professionalment de la música...

PAU: Ho intentem. És per això que suportem entrevistes, sessions fotogràfiques... Si no en volguéssim viure, passaríem de tot això. Faríem la música i aniríem fent. Has d'anar a la tele i fer totes aquestes històres que et sobten una mica, perquè véns d'un món en què el que et mou és només el gust de tocar per tocar.

-De moment, totes les cançons que heu enregistrat són cantades en català. Ho heu fet d'una manera premeditada?

PAU: També n'hem cantat una en anglès, que per ara no hem gravat, i vam fer alguna cosa en castellà.
ADRIÀ: Ens sembla que podem arribar a altres mercats cantant en català, pensant en el futur. Aquesta és la nostra fita, però no ens tanquem en bada, perquè en el passat ens van sortir temes en altres idiomes. Volem cantar en català amb naturalitat, sense anar d'imperialistes ni de salvadors de pàtries.
MARC: Aquí la senyera va amb la cartera. N'hi ha molts que han tret profit del rock en català simplement per fer peles. A nosaltres, ens utilitzen. I aquests que tenen la senyera tenen el poder.
ADRIÀ: El que és odiós és que, en contrapartida, surtin grups que canten en castellà i diguin que el rock en català és subvencionat. Ningú no sap els maldecaps que hem arribat a passar i fins a quin punt és fals el que afirmen.

-No us sentiu hereus del rock laietà?
ADRIÀ: Jo m'he escoltat en Pau Riba o en Sisa, però el que realment m'ha influït és la música de fora, sobretot anglosaxona. Jo recordo, per exemple, que quan als 16 anys vaig anar a Amsterdam al·lucinava molt. Em veia més d'allà que d'aquí.



(Entrevista realitzada per Xevi Planas, any 1992 aproximadament)

2 comentaris:

albert ha dit...

hola, com va això. voldria saber si hi ha alguna manera d'aconseguir els videoclips d'umpah-pah? no els trobo per enlloc!!!
birrapertots@gmail.com

mixtura ha dit...

Hola, doncs mira fa pocs dies al 33 en van ficar un clip, el tema "migranya" , aviam si el publico, de totes maneres sempre et queda el famos llutub, i si busques trobaràs unes quantes coses.
salutacions!